Rodamón amb PROBIKE

Home/Noticies/Rodamón amb PROBIKE

Rodamón amb PROBIKE

En Xavi Narro és guionista de televisió. Ha treballat a Mediapro, Barcelona TV i l’”APM?” de TV3 abans de deixar-ho tot per fer la volta al món amb bici amb el suport de Probike. També podeu seguir la seva aventura a:

www.rodamon.tv
http://www.facebook.com/rodamon.tv

CRÒNICA 1 – 31 D’AGOST

Ara que la majoria de persones dignes heu tornat a la feina, em comprometo a solidaritzar-me amb vosaltres compartint les experiències que em trobi durant l’any que durarà la meva volta al món amb bicicleta. Espero no fer-vos ràbia sinó animar-vos perquè algun dia també feu una “petita” pausa  les vostres vides quotidianes i us llanceu a la carretera, figuradament, és clar.

Aquesta aventura no hauria estat possible sense el suport de Probike, que aviat va confiar en el projecte i em va ajudar a aconseguir tot el que em calia per portar-lo a terme: la bici, una Tricross de Specialized perfecta per al cicloturisme, les alforges, la roba, els complements…

La ruta prevista travessa Europa directament cap a l’est, continua per Àsia Central fins arribar a la Xina, on es desvia cap al sud per creuar el sud-est asiàtic i saltar cap a Austràlia. Des d’allà es passa a Santiago de Chile amb avió i es remunta tota Amèrica fins al Canadà, on caldrà agafar un altre vol per arribar al Marroc. Un cop allà, tornar a Barcelona serà com la darrera etapa del Tour, després d’haver recorregut uns 40.000 km.

La durada aproximada del viatge és d’un any, amb opcions que s’allargui. Ara mateix fa 40 dies que sóc de ruta i em trobo a Mariupol, Ucraïna, a punt d’arribar a Rússia. Ho porto bastant bé, la bici també ho porta bé, tot i que de vegades és dur (suposo que per als dos).

Sóc conscient que estic portant a terme el meu somni i que molta gent voldria ser al meu lloc, però igualment hi ha moments en què el vent en contra, la soledat, el trànsit de la carretera… em fan pensar que estaria millor a casa tranquil·lament envoltat d’amics i familiars.

Tot i això, la idea d’abandonar no em passa mai pel cap i cada cop que algú em convida a casa seva, tasto un plat nou o travesso una nova frontera, recordo per què estic fent això i me n’adono que val molt la pena i que ho he de gaudir tant com pugui.


La part d’Europa occidental (Catalunya, França, Mònaco, Itàlia, Eslovènia) la vaig fer acompanyat pels meus amics Scott Hayashida i Xavi Normal. Viatjar amb companyia s’agraeix molt! Però des de llavors, he travessat sol Croàcia, Hongria, Romania, Moldàvia i la major part d’Ucraïna i també és cert que quan viatges sol ho vius d’una altra manera i és més fàcil relacionar-te amb el que t’envolta.

Demà arribaré a la frontera de Rússia i el viatge continuarà cap a l’est. Kazakhstan, Xina… Espero ser capaç de transmetre-us les sensacions que em vagi trobant a la carretera i que, d’alguna manera, encara que sigui a distància, pugueu pedalejar amb mi durant el viatge. Una abraçada!

 

CRÒNICA 2 -14 DE SETEMBRE

Tan sols ha passat una setmana des del darrer cop que vau rebre notícies meves però no us podeu imaginar com ha canviat el panorama! Els enormes camps de blat de moro i gira-sols d’Ucraïna són tan sols un record llunyà: em trobo a Elista, a Calmúquia, m’he endinsat completament en la mítica estepa russa després de 47 dies de ruta.

L’enorme Rússia, de la qual “només” travessaré uns mil quilòmetres entre la mar Negra i la mar Càspia, no deixa de sorprendre’m amb la calidesa de la seva gent. Tothom té un moment per preguntar-te d’on véns, a on vas, per què viatges amb bici… i fins i tot per oferir-te una mica de menjar, te o un sostre.

La part més negativa de tot plegat és el vent de l’est, que bufa amb força en contra meva sense cap obstacle que el freni, ja que aquí el territori és absolutament pla (a part d’estar situat sota el nivell del mar, a la Depressió Caspiana). Els cent quilòmetres diaris, el sol del migdia, els mosquits de la nit… res s’enfronta amb tanta obstinació amb la meva voluntat com aquest vent persistent.

Però el viatge continua, com més dur sigui, més gran serà la satisfacció quan l’objectiu estigui complert. I tampoc es tracta d’un martiri, els petits plaers del dia a dia compensen amb escreix l’esforç de pedalejar dia sí i dia també.

Ara toca continuar cap a l’est, direcció Astrakhan, i avançar per zones encara més àrides, com el desert del Ryn, mentre arribo a les portes de Kazakhstan. Continuem rodant pel món!

 

CRÒNICA 3 – 22 DE SETEMBRE

Una setmana més, i Probike i Rodamón continuem endavant amb la nostra volta al món amb bicicleta. Això sí, ja no es tracta d’un passeig pels camps d’Europa. Ara parlem d’una dura travessia pel desert, concretament, el desert del Ryn, al Kazakhstan.

Després d’Elista i abans d’arribar a Àstrakhan, encara a Rússia, ja vaig experimentar la duresa de pedalejar per un terreny d’aridesa extrema i escassament poblat. Calia estudiar bé el mapa i portar menjar i aigua de sobres, mínim cinc litres. Enmig de l’estepa àrida, al petit poble de Khulkhuta, vaig poder retrobar-me amb una família que vaig conèixer fa vuit anys, durant el viatge de Barcelona a Xina també amb bici. Un altre cop, em vaig sentir com a casa i em va costar marxar.

Però la volta al món es fa a cop de pedal, no menjant síndria amb en Sasha i família, així que l’endemà em vaig acomiadar i vaig continuar el camí cap a Àstrakhan.

Aquesta ciutat em va sorprendre perquè no la recordava tan interessant. Vaig passar hores voltant pel centre, especialment pel Kremlin, una fortalesa de pedra blanca començada a construir al segle XVI.


Des d’aquí només hi havia una etapa fins a Kazakhstan. Vaig fer el salt sense problemes però llavors va començar l’autèntic via crucis, tres dies d’arrossegar-me pel desert lluitant contra un vent de cara de força extremada. Al final de cada etapa pensava: “Ha estat el pitjor dia del viatge”, però l’endemà era encara més dur. La mitjana de velocitat queia jornada rere jornada, a mesura que la fúria del vent s’intensificava, fins que avui he rodat a 12 km/h durant gairebé set hores.

Però per fi he arribat a Atyrau i el desert del Ryn queda enrere. Demà, a primera hora, travessaré un pont que em transportarà a Àsia. A partir de llavors i fins d’aquí a un mes, quan arribi a les muntanyes del Tian Shan, creuaré l’enorme estepa kazakha, també àrida però menys que els paratges d’aquesta darrera setmana.

Poder fer la volta al món amb bicicleta és un privilegi, en sóc ben conscient, però també requereix un gran esforç i molta força de voluntat. Tot i això, la major part de les etapes és agradable. En canvi, n’hi ha d’altres que són una duríssima prova física, com aquests darrers dies. La qüestió és no rendir-se i aguantar les etzibades del vent, la sorra als ulls i els sots de la carretera perquè algun dia, quan arribem al final, mirarem enrere i estarem orgullosos de nosaltres mateixos.

 

CRÒNICA 4 – 2 D’OCTUBRE

La volta al món amb bicicleta de Probike i Rodamón continua rodant després de dos mesos de viatge i més de 6.000 quilòmetres transcorreguts entre Barcelona i Kazakhstan. Els darrers dies han estat especialment durs, però no hi ha recompensa sense esforç, i ara més que mai compto amb la determinació de pedalejar sempre endavant i descobrir els secrets d’aquesta part del planeta tan desconeguda.

Després d’Atyrau, a la mar Càspia, vaig entrar a Àsia en creuar el pont sobre el riu Ural. Europa quedava enrere i davant tenia un enorme continent que trigaré mesos a travessar.

Durant les primeres etapes després d’aquesta ciutat el vent em va donar una certa treva, tot i que va aparèixer un altre problema igualment perjudicial per al meu progrés: el mal estat de la carretera. En alguns trams, es tractava simplement d’una pista de sorra envoltada del no-res. Els pocs conductors que s’atreveixen a seguir aquesta ruta prefereixen circular per mig de l’estepa perquè no es volen arriscar a caure dins d’uns dels enormes sots que hi ha pertot.

Per aquest camí vaig arribar a pobles tan remots que els seus habitants sortien a rebre’m i m’assaltaven amb un reguitzell de preguntes: d’on véns, a on vas, per què fas aquest viatge… A part d’aquestes escasses poblacions, només m’hi vaig trobar camells i explotacions petrolieres.

Al cap d’uns centenars de quilòmetres la carretera va tornar a ser acceptable i vaig poder rodar amb certa tranquil·litat. Al final d’una llarga jornada vaig veure un ciclista amb pinta d’occidental pedalejant cap a mi. Em va preguntar si parlava anglès i si havia vist un jersei blau per terra. Era l’Stu, un anglès que venia pedalejant des de Nottingham amb el seu germà Chris. Tot i que no vam trobar el jersei, vam acampar junts i des de llavors anem en grup cap a Shymkent; allà ells baixaran cap a Kirguizistan i jo continuaré cap a l’est, cap a Almaty, per després entrar a Xina a través del poble fronterer de Khorgas.

Ha estat una sort trobar-me aquests companys perquè des del nostre encontre hem tornat a viure etapes molt dures. El vent bufa amb força molts dies i la jornada que vam arribar a la ciutat d’Aktobe, a tocar de Sibèria, venia del nord i ens va deixar glaçats.

Des de llavors, les nits són molt fredes i els dies, si el sol està tapat, també. Pedalegem amb tota la roba d’abric i aturar-nos és un suplici, però tenim l’esperança que a mesura que ens dirigim cap a Aral i més al sud trobarem temperatures més càlides.

Així doncs, quilòmetre a quilòmetre, vaig avançant amb els meus nous acompanyants per la ingent estepa kazakha. El somriure i l’interès dels habitants d’aquestes terres i les shaikhanes, les cases de te on ens inflem de plats tradicionals i te amb llet, ens ajuden a tirar endavant. Cada dia és dur però cada nit és una recompensa, igual que les meravelles d’aquest viatge prevaldran per sobre del patiment quan aquesta volta al món sigui una missió complerta. Continuem rodant!

 

CRÒNICA 5 – 15 D’OCTUBRE

Si algú té ganes de viure experiències extremes amb la bicicleta, que vingui a Kazakhstan immediatament! D’aquí poc hauran arreglat les carreteres i pedalejar per aquest país que està completament potes enlaire perdrà el seu encant.

Efectivament, la volta al món amb bicicleta de Probike i Rodamón tira endavant amb dificultat però sense aturar-se. Durant les darreres setmanes he anat seguint la carretera M32 des d’Aktobe, al nord del país, a tocar de Sibèria, fins a Shymkent, al sud, al peu de les muntanyes del Tian Shan.

Fins a la ciutat d’Aral l’asfalt semblava digne d’una pista d’enlairament. Malauradament, a partir de llavors van començar les obres i no hi ha hagut una sola etapa de pedalejar amb tranquil·litat: ara desvia’t per aquest camí de terra, ara empassa’t la pols que aixeca aquest camió, ara arrossega la bici per aquest banc de sorra…

Han estat dies durs però he comptat amb la companyia i el suport dels germans Marshall, en Chris i l’Stu, que vaig conèixer a la carretera i que estan pedalejant des d’Anglaterra fins a Vietnam.

En el seu cas, han patit diversos contratemps a causa dels bots i els forats del camí. Des que estem junts, han rebentat uns quinze radis i han tingut unes quantes punxades. Per part meva, cap problema, així que només puc estar agraït a Probike per haver-me triat la millor bicicleta per fer un viatge d’aquestes característiques.

A part de les pèssimes condicions de la ruta, hem hagut de patir altres problemes. Sense comptar tres dies en què es va comportar, el vent de l’estepa ha continuat bufant sense obstacles dificultant-nos el progrés. I tot i que anàvem cap al sud, als voltants d’Aral vam experimentar les temperatures més fredes, fins al punt que a la nit es glaçava l’aigua dels bidonets.

Per acabar de rematar la situació, els tres hem estat afectats per una malaltia digestiva, un rere l’altre. M’estalviaré els detalls escatològics, només diré que hem patit dies d’aquells en què truques per dir que no aniràs a la feina i et quedes al llit descansant; però en comptes d’això, hem hagut de fer 100 km igualment perquè els nostres visats tenen data de caducitat com el producte que ens va provocar aquest mal.

Ara, finalment, després de tres setmanes d’estepa, hem arribat a les “muntanyes celestials”, el Tian Shan. El camí continua sent dur, amb forts desnivells i trams de carretera dolenta, però almenys rodem enmig d’un paisatge diferent i colorit.

Avui en Chris i l’Stu han agafat el camí cap a Kirguizistan i jo m’he quedat a la ciutat de Taraz. Ara m’esperen cinc dies de tornar a pedalejar en solitari abans d’arribar a Almaty, on faré un petit descans abans d’entrar a la Xina. Així doncs, sempre endavant, continuem rodant!

CRÒNICA 6 – 31 D’OCTUBRE

Aquesta serà una crònica una mica diferent a les anteriors perquè, a part dels dies immediatament posteriors a Taraz, des d’on vaig enviar l’última actualització, he tocat poc la bicicleta. Vaig arribar a Almaty, antiga capital del Kazakhstan i ciutat sorprenentment cosmopolita, el dia 20 d’octubre, i des de llavors m’he dedicat a descansar, a fer el turista, a tasques burocràtiques i a arreglar la bici.

Però abans d’això encara em quedaven cinc etapes pel peu de la impressionant serralada del Tian Shan, unes etapes que semblaven fàcils però que en realitat van ser molt dures i no pel vent en contra, ni per la carretera en mal estat, sinó a causa d’un nou adversari: el fred.

El primer dia, sortint de Taraz, encara va ser prou agradable. Em vaig acomiadar dels meus amics anglesos, en Chris i l’Stu, que feia tres setmanes que m’acompanyaven també amb bici ja que els nostres camins coincidien; ara ells anaven cap al sud, cap a Kirguizistan, i jo continuava cap a l’est, cap a Almaty. Així doncs, tornar a pedalejar sol va ser curiós però no especialment difícil per a un llop estepari com jo.

A partir del segon dia després de Taraz la cosa es va complicar, i per “cosa” em refereixo al clima. Uns enormes núvols fantasmagòrics van arribar des de l’altra banda de les muntanyes i van tapar el cel durant tres dies en què no va parar de ploure. Com que no em podia permetre estar aturat gaire estona i la pluja semblava no tenir pressa per marxar, no em va quedar més remei que pedalejar sota l’aiguat.

Aquesta experiència no hauria estat tan desagradable si no hagués estat pel fred, que se sumava a la humitat fent-me la impressió que érem sota els zero graus. Però no va ser fins al quart dia, passat Korday, que vaig haver d’enfrontar-me a temperatures realment gèlides.


El pas de Korday és una via que puja i baixa entre els pics del Tian Shan i serveix de ruta habitual entre el Kazakhstan i el Kirguizistan. A mida que vaig anar guanyant alçada vaig poder observar els efectes de la nevada en terrenys elevats. A poc a poc, el blanc va anar imposant-se fins que, a dalt de tot del pas, la neu arribava fins al marges de la carretera. El pitjor va ser la baixada, ja que en no pedalejar em vaig refredar ràpidament i el vent em tallava les mans com si estigués armat amb ganivets.

Aquella nit va ser realment dura, el sotabosc encara estava molt humit i el sac i totes les meves pertinences van acabar xops. A més, fins i tot abans de posar-me a dormir, el gebre va cobrir la tenda i l’aigua del bidonet va començar a glaçar-se. “Tranquil, només he d’aguantar una nit més, demà arribo a Almaty i podré dormir en un llit en un pis amb calefacció”.

I per sort així va ser, vaig arribar a la ciutat, l’endemà va arribar la Cris, la meva xicota, amb avió des de Barcelona i des de llavors he tingut una vida allunyada dels pedals. Hem estat fent voltes per la ciutat i els voltants, guiats pels nostres amics kazakhs Dariya i Madi que conec des de fa anys, i sobretot he menjat i dormit molt.

A més, la Cris va fer de missatgera entre Probike i jo i em va dur una caixa sorpresa, plena de peces de recanvi per poder posar a to la meva bici, una mica tocada després de la dura travessa per l’estepa kazakha i les seves (malauradament) famoses carreteres.

Però aquest somni urbanita s’acaba aviat perquè demà torno a agafar la bici i enfilo de nou cap a l’est. Em quedem poc més de 300 km del Kazakhstan i llavors entro a la Xina, concretament a la república del Xinjiang o Uiguristan. Aquest tram es preveu especialment dur pel mateix motiu que va complicar la meva arribada a Almaty: el fred. Les temperatures poden ser inferiors a zero graus fins i tot durant el dia, però mentre no hi hagi cap tempesta de neu no pateixo, vaig ben preparat.

La bona notícia és que em retrobaré amb els anglesos i afrontarem aquest nou repte junts. I espero haver aconseguit que vosaltres també us sentiu part d’aquesta aventura; gràcies als vostres ànims estic segur que només hi ha una possibilitat: continuar rodant!

By | 2012-11-15T17:10:42+00:00 novembre 13th, 2012|Noticies|0 Comments

About the Author:

Leave A Comment