Probike + Rodamón: la volta al món amb bici

Home/Noticies/Probike + Rodamón: la volta al món amb bici

Probike + Rodamón: la volta al món amb bici

La darrera vegada que us vaig escriure encara era a El Salvador. L’endemà mateix vaig travessar la frontera amb Guatemala i vaig arribar a la ciutat d’Escuintla, on em vaig trobar amb el meu amic catalano-mexicà Dídac en un motel de carretera. No penseu malament, la nostra única intenció era pedalejar junts des d’allà fins a la seva ciutat natal, Mèxic, D.F.

En Dídac és un paio que es mou diàriament amb bici per Barcelona per anar a de casa a la feina, de la feina a casa… Però d’aquí a poder fer 100 km al dia sense patir gairebé cap molèstia l’endemà… Una màquina!

Vam travessar el sud de Guatemala rodant entre els maies, per petits pobles amb esglésies colonials i sota un xàfec tropical cada tarda. Realment, va ser molt agradable tornar a comptar amb companyia a la carretera.

I quan vam entrar a Mèxic vam ser multitud. Just a la frontera vam trobar-nos amb l’Abraham, un amic d’en Dídac que també s’apuntava a l’aventura de travessar el sud del seu país camí de la capital. Un altre cop, va quedar clar que no cal ser cap portent físic per poder posar-se a fer etapes d’una centena de quilòmetres cada jornada, amb un mínim estat de forma i molta voluntat n’hi ha prou.

Amb aquests dos personatges vam començar a resseguir la costa sud de Chiapas. Junts vam viure ocasions assenyalades com la celebració del meu primer any de viatge i la xifra de 30.000 km totals al meu comptaquilòmetres, que vam honorar amb un brindis de tequila. Certament, ens ho vam passar molt bé.

També ens van tocar etapes dures, sobretot a causa del vent mentre deixàvem el litoral per dirigir-nos cap a l’interior de l’istme de Tehuantepec, i també un parell d’escalades molt fortes, ja que ens trobàvem al nivell del mar i la Ciutat de Mèxic està a 2.200 metres d’altitud. El port més alt va ser de 3.150 metres, per passar pel costat del volcà nevat Iztaccíhuatl i baixar a la vall de Mèxic.

Finalment, després de dues setmanes de rodar junts, vam arribar a la nostra destinació i ens va rebre una petita multitud formada per familiars i amics dels meus dos companys. Al D.F. no vaig tenir gaire ocasió de reposar, tot i que hi vaig ser quatre dies, ja que sempre hi havia una festa: una de benvinguda, un bateig, un aniversari…

Per sort, aviat vaig posar-me a fer els meus 100 km al dia i vaig poder descansar. En dos dies vaig arribar a la ciutat de Querétaro, on em vaig retrobar amb la meva família mexicana i em van fer sentir com si ja tingués un peu a casa. A més, el centre històric de la ciutat és Patrimoni de la Humanitat i l’endemà vaig anar a fer-hi una visita sobre rodes.

A partir de llavors em vaig internar al Norte de Mèxic. El paisatge es va anar tornant cada cop més àrid i les carreteres es van convertir en unes avorrides rectes de desenes de quilòmetres, la més llarga, de 80 km sense un sol revolt. Per sort, vaig tenir l’ocasió de conèixer algunes ciutats molt interessants amb cascs antics que no han canviat gens des de l’època colonial: San Luis Potosí, Saltillo, Monterrey.

Aquesta zona del país és tristament coneguda per la violència que s’hi ha desfermat des de l’inici de l’anomenada “guerra contra el narcotráfico” de les forces de seguretat (exèrcit, policia) i els càrtels criminals. La situació està tan descontrolada que al final no se sap qui està en quina banda, i fins i tot civils que no estan de cap manera involucrats en el conflicte poden acabar pagant-ne les conseqüències.

Per sort, no vaig tenir absolutament cap problema i com sempre tan sols vaig trobar-me gent amable. En principi, si et mous de dia i no et fiques a llocs sospitosos, no té per què passar-te res. No diré que la qüestió de la inseguretat és una invenció dels mitjans de comunicació, però sí que és fals que a Mèxic es visqui un ambient bèl·lic.

Fa quatre dies vaig creuar el pont sobre el Río Bravo, que els gringosanomenen Rio Grande, i vaig entrar als Estats Units d’Amèrica. Des de llavors he estat travessant el sud de Texas, una zona molt despoblada, àrida i amb un vent molt fort que cada dia em bufa de cara.

És dur adaptar-se a l’American Wayperquè no hi ha ningú pel carrer i per tant costa relacionar-se amb la gent, m’és gairebé impossible trobar llocs per menjar que no siguin de fast food, i és impossible trobar un terreny per acampar perquè tot és propietat privada tancada i amb rètols de “No trespassing”.

De totes formes, estic gaudint amb l’experiència i estic content perquè d’aquí a una setmana em tornaré a trobar amb la Cris, aquest cop a Nova Orleans, per última vegada en aquest viatge. Després de dues setmanes de descans, m’hi tornaré a posar i ja només em quedarà un mes i mig de volta al món. Així que no us ho perdeu, perquè falta poc per tornar a casa però de moment continuem rodant!

En Xavi Narro és guionista de televisió. Ha treballat a Mediapro, Barcelona TV i l’”APM?” de TV3 abans de deixar-ho tot per fer la volta al món amb bici amb el suport de Probike. També podeu seguir la seva aventura a:

www.rodamon.tv
http://www.facebook.com/rodamon.tv
Twitter: @Rodamontv

By | 2013-10-21T09:30:24+00:00 octubre 21st, 2013|Noticies|Comentaris tancats a Probike + Rodamón: la volta al món amb bici

About the Author: