El meu primer Ironman: seran tots així?

Home/Noticies/El meu primer Ironman: seran tots així?

El meu primer Ironman: seran tots així?

Autor: Ronald Nauschnig

Hola, sóc en Ronald. Acabo d’arribar a la sortida de natació i no veig el meu amic Chiche enlloc. Havíem quedat a la cantonada més cap a la dreta de la sortida. És plena de gent, però no el veig.

Avui m’he llevat a les 3:30, he anat al lavabo amb diarrea, i ara torno a tenir moltes ganes de cagar. Ho hauré de fer a l’aigua? Déu meu, espero aguantar-me.

És la primera prova de l’Ironman d’Àustria en què no deixen portar neoprè; hi ha una onada de calor terrible. Tot i així, a mi no m’importa massa no portar neoprè. De fet, el vaig comprar fa quinze dies i només l’he provat un parell de cops, així que nedaré com a la piscina, a pèl, i amb la temperatura de l’aigua tan calent com allà.

Donen la sortida; em llenço a l’aigua, tranquil, sense presa. Se’m creuen un parell de paios, bracejo i els deixo passar. Tinc por de les rampes que a vegades tinc a la piscina. Diuen que això passa a la gent que ha començat a nedar de gran. Em concentro en tota la tècnica que m’han ensenyat des que vaig començar a nedar, fa només sis mesos. Sí, només sis mesos. Tanmateix, he nedat gairebé cada dia, i els darrers tres mesos la mitjana de natació era de 3000 m diaris. M’agrada molt nedar, gaudeixo i em relaxa. Nedo, nedo i nedo seguint el deixant dels paios de davant.

Arribo a l’entrada del canal. El canal és l’últim tram de la carrera nedant. És artificial i de poca profunditat. Falten només uns mil metres per arribar. Aquí s’aglomera la gent, ja que té deu metres d’amplada. Se’m creua molta gent i ara sí que no em deixo atropellar. Em trobo bé, puc tocar de peus a terra si m’entren rampes, i queda poc, així que cap endavant, entre plantofades i cops, però jo cap endavant.

Surto de l’aigua; miro el Garmin que porto: 1h 34m.

Em canvio i em poso el mallot. Hi ha molta gent que ja el porta nedant i no es canvia per guanyar temps, però jo crec que no em va d’un parell de minuts més de transició. M’asseco, m’aplico vaselina i surto de la zona per canviar-se.

Agafo la bicicleta; no és meva, me l’ha deixat en Pere de Probike. Afortunadament, té la mateixa alçada i complexió que jo, així que espero que em quedi bé. Nomes l’he provada un parell de dies. Jo vaig cada dia a treballar en bicicleta, però de muntanya. He entrenat molt, a diari, i en tirades de 160 km els dissabtes en què anava sol o amb Chiche, i sempre amb la meva bicicleta de muntanya.

Ara porto una bicicleta estupenda i, tot i no tenir gaire pràctica amb ella, es nota una gran diferència.

El recorregut a l’Ironman d’Àustria no té gaire desnivell, només tres pujades fortes a cadascuna de las dues voltes al circuit, encara que sí hi ha molts repetjons. Em situo al costat d’un grup de ciclistes que van al meu ritme. Està prohibit aglomerar-se en un escamot, però qui es deixa passar? Arriba la primera pujada i, per sorpresa, em col·loco fàcilment davant del grup. A l’arribar a dalt, el públic m’aplaudeix, i més encara quan s’adonen pel dorsal que sóc austríac. Després a la baixada m’atrapen un altre cop. Així repetidament a totes les pujades i baixades. Potser l’explicació és que ells porten bicicletes de triatló o contrarellotge. Diuen que són més radicals i van molt bé en pla i en baixades no molt tècniques (com aquestes), però que costa pujar amb elles perquè el cos va molt inclinat cap endavant, mentre que amb la meva vaig més dret.

Abans d’acabar la primera volta, sí que no vaig aguantar més. Vaig aturar-me a una àrea d’assistència i vaig preguntar on podia cagar. Un paio em va dir que allà al costat, però que no podia emportar-me la bicicleta. “D’acord, doncs guarda-me-la una estona”, li vaig dir, i sense esperar resposta vaig sortir corrent cap al lavabo.

Arribo al final de la primera volta, hi ha una corba de 180 grades en què distingeixo al meu pare i a la meva xicota, que m’han acompanyat. Saludo i, de sobte, quedo petrificat, en Chiche era al seu costat!, dempeus i vestit de carrer. Freno i gairebé llenço un corredor que venia darrere. Es va formar un gran apilotament darrere meu. Vaig continuar una mica forçat pels corredors del darrere.

A la segona volta no parava de pensar en el meu amic Chiche. Ell va ser qui es va apuntar primer a l’Ironman. Fa deu mesos estava gras i feia molt de temps que no practicava exercici. A més, fa tres anys va tenir un Ictus que el va deixar sense parla un mes. Té el cor delicat, amb arítmia, i  la medicació li posa límits. Al setembre li van haver de posar un marcapassos perquè es quedava sense pulsacions deu o més segons i es desmaiava. Va i em diu que s’havia apuntat a un Ironman. Tots pensàvem (jo el primer) que estava boig, però no!, ha demostrat que voler és poder en deu mesos d’esforç en què es llevava a les del matí per entrenar. Vaig ser l’únic que va dir que l’acompanyaria, i ara m’he quedat tot sol a la cursa.

Vaig acabar la bicicleta en 6h 25m.

Em vaig canviar i posar una samarreta i uns pantalons per córrer sense ganes de seguir. Vaig sortir al circuit de córrer i vaig veure la meva xicota i el meu pare. Em vam explicar que a en Chiche l’havien aturat després de nedar 4180 m, i a 200 m de l’arribada. Les boies s’havien desprès i el circuit era més llarg dels 3800 m. I, a sobre, el tossut als entrenaments només neda amb el Pullboy (un suro) entre les cames. Mira que li vaig dir! Que no s’acostumés a usar-lo sempre. I ell, que no, que s’assembla més a utilitzar el neoprè. Ara qui tenia raó?

Em van convèncer per continuar a la prova. Vaig sortir caminant, com tenia previst realitzar tota la marató. Cap a la mitja marató, vaig aturar-me a un avituallament. Vaig sentir algú darrere meu dient-me: “Caminant es va millor, oi?”. Em vaig girar i dir que sí, que molt. Era un paio dels Estats Units, a qui li havien diagnosticat un glaucoma feia només tres mesos. Va dir que s’havia apuntat a l’Ironman i el metge li va dir que fes la marató caminant, que no podia córrer pels cops que es transmeten a l’ull i així ho estava fent. A més, el pobre havia contractat anteriorment un preparador per completar la marató en un bon temps, i ara,… doncs a caminar. Va ser una sort trobar-lo, perquè va ser molt més agradable anar al costat seu xerrant. Gairebé tres hores en què vam estar frec a frec. En arribar a l’entrada dels atletes, un corredor entre tanques que hi ha abans de les tribunes junt a la meta em va dir que entrés jo sol corrent. Li vaig dir que no, que havíem anat plegats i així volia acabar. No obstant, es va negar de totes totes, em va empènyer i em va dir que ens veuríem a l’arribada. Em vaig posar a córrer. A la primera cantonada, abans d’una recta d’uns dos-cents metres que donava cap a les tribunes, hi havia en Chiche, que em va cridar i es va posar a córrer amb mi des de l’altra banda de la tanca que ens separava. “Ets tot un Ironman!”, em repetia.

Sí, amic, ho sóc, i el proper any ho seràs tu també; plegats, és clar. Perquè correrem un altre Ironman junts.

El moment d’entrar a la meta va ser fantàstic; vaig arribar en 14h 58m.

Però res és comparable als entrenaments de tot un any, tot i els moments de patiment, els esforços, la mandra de llevar-se per anar a entrenar, els dubtes,… Amb tot això, ha estat un any inoblidable, que vull tornar a repetir.

By | 2012-09-21T12:01:43+00:00 Agosto 29th, 2012|Noticies|0 Comments

About the Author:

Leave A Comment